De riure a plorar

Masses coses han passat aquets dies, d’una alegria en venia un plor, del plor al somriure.

Avui us el dedico:

- Els que hi eren i ja no hi són: Et penses que són al teu costat però una simple distància ens diu adéu. Intentes mantenir el contacte, però no interessa. Pots no ser allà en el moment que et criden, però si que pots fe el possible per ser-hi. Parles i t’ignoren, preguntes i no responen. Realment l’amistat no seria verdadera no? Reconeixeu-ho.

- Als que hi són i no saps què ets per ells: Els del dia dia, els de setmana en setmana. Sou els que esteu al meu costat, amb qui parlar o plorar. Amb uns us tinc més feeling amb altres no tant, però per mi hi sou.

- Al que hi era, ha marxat i tornarà: Calla!

- Al que fa un moment hi era i tornarà: La rapidesa es paga cara.

Comences rient i acabes plorant.

Vecinos III

Si! gran tema per escriure.

Torno a trucar a la urbana, aquet com em sorprenen a les 2.30 de la nit amb pijama. M’expliquen que els hi he de posar la denuncia, que he de fer no se que, i jo ok. Però va el senyor urbano i diu: Mmm, però ara no se sent cap música ni cap soroll, oi? M’hagués agradat veure la meva cara. So imbècil no veus que heu passat primer pel bar i han tret la música!! Però realment després d’això els dies que he tornat a casa tard i està el bar obert, tinc por, un paio negre a la porta del local que em mira quan entro al bloc, i entro per l’entresol 2a en comptes del 1a, por lo que pugui ser. Un dels pocs avantatges de tenir 2 pisos junts d’il•legal, per així dir-ho

Ara just al local de sota han posat un “ràpido” pos tot lo sant dia la màquina zzzzzzzrrrrrzzz i després cops de martell, en fin. Ah i lolailo, òbviament.

Però el colmo de la setmana ha estat la veïna de dalt: ¡Te voy a matar! Seguidament de: ¡Maldito el día que decidimos tenerte! Jo flipant, si li diuen al seu full, el mateix que plora per tot i mou les cadires.

Sort o desgràcia que visc mig sola que poc em senten i quan realment em podrien sentir més, la música del bar ho camufla tot.