Vecinos 2

Ahir arribo a casa sobre les 03:10 de la nit, tot sembla aparentment correcte, però com sempre la música del puto bar. Passa una hora i la música no para, la que tenia jo muntada al llit, festa i música gratis. Ja sabeu, qui ho vulgui ja sap on sóc. Va passant l’estona fins que a les 4.30 em decideixo trucar a la urbana. Una noia molt amable m’atén, li explico el problema i em diu que a les 3h hauria de tancar i jo hi ha dies que són les 6 i quarts de 7 i encara hi ha música, i salta: però és bar o discoteca!! Torno al llit, i al cap de 10 minutets sonava “I would like an egyptian” i de cop adéu música al mig d’un uhooohoohoo.. Bien la guàrdia urbana és eficaç. Em poso amb disposició per dormir i un altre cop música, molt fluixeta que havies de parar atenció per saber quina era, una cançó i prou música. A les 7 del matí el nen de dalt plorant, la mare: Calla que és dissabte i avui toca dormir! El nen ni puto cas.. passa l’estona i suposo que es va cansar. A dormir. Les 8.30 i cops al sostre i cadires amunt i avall.. el nen altre cop. Poc es podia dormir, però ja a les 9 i algo, al costat cops de martell i radiants. Un gran despertar de dissabte.

Vecinos..

Veus la ciutat com un lloc diferent al que sempre estàs acostumant. Edificis alts que et fascinen, gent per totes bandes que no saben on van corrents amunt i avall. Botigues, cotxes, festa, que t’atrapen. T’atrapen i t’hi quedes a viure.

Porto vivint oficialment un mes i una setmana a Barcelona i ni una sola nit he descansat com cal. Si, aquí estic amb un mal de cap i una son que em moro. És increïble com es pot arribar a sentir tot i quan dic tot és tot, el que la gent diu, fa o pensa. Re d’intimitat i vere quin veí fa més soroll o toca els ovaris a les tantes de la nit, això si, si no és que el bar de sota no ha tancat, per que sinó ja et dona la nit ell, amb música que val més no descriure. De porta a porta la radio que sembla que la tingui dins meu. Els veïns de davant que no fan més que cridar-se amb no se quin idioma i fotres els plats pel cap, literalment. A dalt, jo no entenc com un nen pot plorar tant i els pares només saben dir: I ara per què plores? Normal, no. Un gos que només fa que plorar, pobre, després de que l’amo li digues que el tiraria per la finestra. Un dia me'l trobarè dins de casa. La porta de ferro i vidre de l’entrada, que dir d’ella, d’ella re, però els veïns no entenen que fa molt molt soroll i només fan que donar cops. L’ascensor, gran meravella que queda entre pis i pis, acabes pujant o baixant, tant petit que un cutxet no hi cap, doncs apa per les escales a fer més soroll. Els retrobaments de veïns al replà, em se tota la vida del bloc.

En fi, diuen que m’acostumaré però viure en una casa al poble és molt millor. Jo he triat estar aquí i potser que em posi a fer el mateix que els veïns.

Gir..

Gir radical, dia esgotador. Et despertes massa aviat per poder pensar en el dia, un dia que no t’esperes el final que tindrà. Surts al carrer encara pensant com pots fer per que millori. Et retrobes amb una vella amistat, riures, algun plor, crítiques, xafarderies, abraçades i moltes paraules. Amunt i avall per la gran ciutat. Vista privilegiada i fotografies. Baixes corrents, un altre amic, un cafè i unes paraules, dues sorpreses. Corres i vas la parc, et creues amb ell, un adéu, avui sense un somriure. T’estranya.

Fa fred i van passant els minuts, agafes el metro i cap a casa. Un nerviosisme t’omple per dins, però no vols pensar el que què, però el teu inconscient sap el motiu. T’arregles i surts disposada a tot. Sorpresa. Un noi sol però ell no hi és. Preguntes neguitosament. Resulta que el que t’havia semblat a tu no era més que una tonteria d’estius passats. Emprens el camí, t’expliques la vida i de cop una trucada. Un somriure estrany m’envaeix el rostre, hi ha preguntes. Dius adéu i marxes corrents a buscar la trucada. Tot diferent al que estàs acostumada, una carícia i mil paraules, gir a tot el que esperaves que passes. Penses en un que no apareix però acabes pensant en un altre.

Al despertar el dia no podia pensar que acabaria amb tu.

Interrogants...

És un quart de deu del matí, despertador o trucada, interrogant. Trucada, he confós l’hora, potser perquè volia que la nit no acabés mai o perquè no volia saber el que em donaria el dia.

Corrents veus despertar el dia, un cafè que et reconforta, corres. Vagons plens de gent, mirades indecises que no saben on baixar. Tu continues el camí. Escales i arribes.

Paraules que no t’aporten re, somriures dispersos, penses si estàs perdent el temps o realment t’ajuda i t’omple tot allò que et diuen. Et decideixes que d’alguna cosa et serviran, ja sigui per bé mal. Sorprenents missatges amb sentit desfigurat, et preguntes el per què. Marxes dius adéu.

Esperes que el dia sigui una mica millor continua tot igual. D’un passadís a un altre, transport col·lapsat, dubtes per saber com anar, interrogants. Arribes, espera. Somriures i paraules entre esperances. Dubtes i plors però s’esvaeixen amb l’olor a mar, petits velers guiats per les corrents. Paraules al vent.

Corres i arribes. Un hola, un petó, un somriure. És sorprenent com canvien les coses i no ens adonem. Un fins ara. Un hola com si no ens coneguéssim un trist adéu. Un somriure d’amagat perquè no ens descobreixin. Ignorància. Em pregunto el per què. Demà potser canviarà. Interrogant.

Diferent...

Diferent. Avui em sento bé, els núvols han marxat i veig el sol. Primer penso si és un mirall que m’enganya, després si és un record que em ve i m’espanta, però no, és diferent. Dies que em persegueixen sense saber el per què, hores plenes de ràbia i plors, enyorança.



El dia em somriu i la nit no m’espanta. Camino sense pressa gaudint d’allò que veig, fixant-me ens els detalls, la gent, uns pensant en el somni de la nit, altres plens de lleganyes. Uns mirant-se al mirall i pensant si estaran apunt. Somriures estranys al passar, xiulets sense saber d’on surten, dubtes. Escales sense córrer gaudint de l’ascensió i el desens on ens porta el destí. Mirades inconformistes sense saber que dir.

Ara és quan vull cridar i dir que em sento bé, però les formes em tanquen en un món on ser jo torna a costar, però sóc lliure i canto. Somric al sol, pensant que el teu amor no tornarà però en vindran d’altres que també marxaran, però com una onada ve i va, gran o peita, principi i fi.

No vull dormir i oblidar el dia, el sol brillar, somriures d’amagat, grans paraules. Esperances que seran victòries.

Potser..

"No tinc més abric que els anys amb tu, m’emporto la teva pau, les ombres del camí i els diables amagats. I cantaré fins a morir fins a veure’t somriure. Ganes de plorar. Somriures amargs, plors indefensos i paraules pobres. Una estranya sensació m’impedeix ser qui sóc sempre. Em bloqueja, no em deix viure."

Potser són les distàncies, viure a prop teu i ara tant lluny. Pensar que mai et perdria al tornar a veure’t però has marxat, un adéu acompanyat d’un gran petó.

Potser és la sensació a soledat, tancada en una petita habitació freda on només faig que pensar. On les ombres són substituïdes per les meves petjades, on respirar es converteix en una llàgrima en el meu rostre blanc. On els ulls blaus es tanquen per recordar-te i pensar que hi ets.

Potser és que mai tornaràs al meu costat, on un somni d’estiu s’esborra, on l’esperança vola on només se que per sobreviure m’he d’estimar, no deixar que els teus ulls desapareixin dels meus i viure.

Potser és que les distàncies han fet que perdi la meva identitat i m’enfonsi, pensant en qui ha estat i ara no em recorda.

Però se que he de guanyar la partida al temps i recordar els bons moments, una fotografia o una paraula.

Ganes de plorar.