Potser..

"No tinc més abric que els anys amb tu, m’emporto la teva pau, les ombres del camí i els diables amagats. I cantaré fins a morir fins a veure’t somriure. Ganes de plorar. Somriures amargs, plors indefensos i paraules pobres. Una estranya sensació m’impedeix ser qui sóc sempre. Em bloqueja, no em deix viure."

Potser són les distàncies, viure a prop teu i ara tant lluny. Pensar que mai et perdria al tornar a veure’t però has marxat, un adéu acompanyat d’un gran petó.

Potser és la sensació a soledat, tancada en una petita habitació freda on només faig que pensar. On les ombres són substituïdes per les meves petjades, on respirar es converteix en una llàgrima en el meu rostre blanc. On els ulls blaus es tanquen per recordar-te i pensar que hi ets.

Potser és que mai tornaràs al meu costat, on un somni d’estiu s’esborra, on l’esperança vola on només se que per sobreviure m’he d’estimar, no deixar que els teus ulls desapareixin dels meus i viure.

Potser és que les distàncies han fet que perdi la meva identitat i m’enfonsi, pensant en qui ha estat i ara no em recorda.

Però se que he de guanyar la partida al temps i recordar els bons moments, una fotografia o una paraula.

Ganes de plorar.