És un quart de deu del matí, despertador o trucada, interrogant. Trucada, he confós l’hora, potser perquè volia que la nit no acabés mai o perquè no volia saber el que em donaria el dia.
Corrents veus despertar el dia, un cafè que et reconforta, corres. Vagons plens de gent, mirades indecises que no saben on baixar. Tu continues el camí. Escales i arribes.
Paraules que no t’aporten re, somriures dispersos, penses si estàs perdent el temps o realment t’ajuda i t’omple tot allò que et diuen. Et decideixes que d’alguna cosa et serviran, ja sigui per bé mal. Sorprenents missatges amb sentit desfigurat, et preguntes el per què. Marxes dius adéu.
Esperes que el dia sigui una mica millor continua tot igual. D’un passadís a un altre, transport col·lapsat, dubtes per saber com anar, interrogants. Arribes, espera. Somriures i paraules entre esperances. Dubtes i plors però s’esvaeixen amb l’olor a mar, petits velers guiats per les corrents. Paraules al vent.
Corres i arribes. Un hola, un petó, un somriure. És sorprenent com canvien les coses i no ens adonem. Un fins ara. Un hola com si no ens coneguéssim un trist adéu. Un somriure d’amagat perquè no ens descobreixin. Ignorància. Em pregunto el per què. Demà potser canviarà. Interrogant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada