Vecinos..

Veus la ciutat com un lloc diferent al que sempre estàs acostumant. Edificis alts que et fascinen, gent per totes bandes que no saben on van corrents amunt i avall. Botigues, cotxes, festa, que t’atrapen. T’atrapen i t’hi quedes a viure.

Porto vivint oficialment un mes i una setmana a Barcelona i ni una sola nit he descansat com cal. Si, aquí estic amb un mal de cap i una son que em moro. És increïble com es pot arribar a sentir tot i quan dic tot és tot, el que la gent diu, fa o pensa. Re d’intimitat i vere quin veí fa més soroll o toca els ovaris a les tantes de la nit, això si, si no és que el bar de sota no ha tancat, per que sinó ja et dona la nit ell, amb música que val més no descriure. De porta a porta la radio que sembla que la tingui dins meu. Els veïns de davant que no fan més que cridar-se amb no se quin idioma i fotres els plats pel cap, literalment. A dalt, jo no entenc com un nen pot plorar tant i els pares només saben dir: I ara per què plores? Normal, no. Un gos que només fa que plorar, pobre, després de que l’amo li digues que el tiraria per la finestra. Un dia me'l trobarè dins de casa. La porta de ferro i vidre de l’entrada, que dir d’ella, d’ella re, però els veïns no entenen que fa molt molt soroll i només fan que donar cops. L’ascensor, gran meravella que queda entre pis i pis, acabes pujant o baixant, tant petit que un cutxet no hi cap, doncs apa per les escales a fer més soroll. Els retrobaments de veïns al replà, em se tota la vida del bloc.

En fi, diuen que m’acostumaré però viure en una casa al poble és molt millor. Jo he triat estar aquí i potser que em posi a fer el mateix que els veïns.